dissabte, 25 de juliol del 2009

Déu t'estima; la DGT, també




Què millor per contribuir a la seguretat ciutadana en carretera que posar els límits de velocitat teòrics en pràctica? Sí, s'ha acabat això d'anar a 132 per autopista i a 110 o 100 per carretera secundària... A partir d'ara a 121, 101 i 91 serem sancionats amb una "recepta" de 100 euros. Però els hem d'estar agraïts: no ens llevaran punts del carnet per una d'aquestes faltes poc greus.

Ara bé, si feim un falta un poc més greu, a part dels 2 punts que abans ens llevaven, ens sancionaran amb 300 euros enlloc dels 100-120 anteriors. O sigui, abans de la reforma per anar dins poble a 71 érem sancionats amb 140-150 euros i pèrdua de 2 punts. Ara també perdrem 2 punts, però la "factura" serà de 300 euros.

Com diria n'Iker Casillas en aquells anuncis tant penosos: Me siento seguroooo!

Vos deix per aquí una cançó de Sistema (Noche hostil) que tracta aquesta obsessió per recaptar que té l'Estat, en aquest cas amb la Guardia Civil a les rotondes, fent proves d'alcoholèmia.

Trobareu més cançons de Sistema al canal de YouTube de n'skert: http://www.youtube.com/user/skert85

Fonts
http://www.nolovendas.es/reportajes/limites-de-velocidad-y-sanciones/12/03/2006/

http://www.nolovendas.es/reportajes/nuevos-limites-de-velocidad-y-perdida-de-puntos/23/07/2009/

dijous, 23 de juliol del 2009

La privacitat a Facebook

Antes de començar a escriure ja puc dir que el títol de l'escrit és tant sòlid com podrien ser-ho "La fe de l'escèptic", "La solidaritat del capitalisme", "L'art de la tauromàquia" o "La pau, la llibertat i la democràcia imposades mitjançant tancs i míssils". Pentura seria més adequat titular-lo "El no-exhibicionisme a Facebook", però tampoc seria gaire suggeridor.

Anem a plantejar la situació en què dues persones que es coneixen (sí, al món real) s'acaben de fer un compte i que només han seguit les passes que seguiria qualsevol persona normal. És a dir, "siguiente, siguiente, siguiente, añadir foto, siguiente, mi nombre, siguiente, mi dirección, mi móvil, siguiente, añadir todos mis contactos, siguiente, siguiente, mis aficiones, mi música, siguiente, mis fotos, mi relación sentimental, mi vida al completo y al descubierto, siguiente, siguiente, finalizar".

Aquestes dues persones (fícticies) de l'exemple són en José Andrés Bermudas Rosales i na Chuli Linda Emo-Emo. Ells es tenen mutuament acceptats com amics al Facebook. Al cercle vermell de dalt, si ens fixam, anirem veient qui està emprant Facebook.


1. Aquí veiem la informació que en José Andrés pot veure de la seva amiga Chuli. Res d'especial.


2. I per l'altra banda la informació que na Chuli pot veure de'n José Andrés. Interessant currículum, però res fora del normal.


Aquí és on comença la part interessant de que tant en José Andrés com na Chuli no hagin canviat cap de les seves opcions de privacitat d'ençà que es varen registrar al Facebook (com a gent normal que són). Apareix un tercer individu desconegut o conegut, tant és, que pel que sigui coneix el nom de'n José Andrés. A dalt apareixerà un rectangle negre per saber que es tracta d'un desconegut, és a dir, que no el tenen acceptat com amic ni en José Andrés ni na Chuli.


3. Un desconegut cerca a en José Andrés i pitja sobre el seu perfil.


4. El desconegut veu informació "restringida" sobre en José Andrés. Només pot veure la seva foto de perfil, el seu nom complet i tots* els seus amics, a més d'enviar-li un missatge o sol·licitar la seva amistat.


5. El desconegut veient els amics de'n José Andrés es fixa en na Chuli i fa clic sobre el seu perfil.


6. El desconegut també pot veure informació "restringida" de na Chuli. Si ella tengués més amics amb les mateixes opcions de privacitat el desconegut podria anar "passejant" de l'un a l'altre. El desconegut decideix enviar un missatge a na Chuli.


7. El desconegut li envia un missatge la mar de clar.

8. Na Chuli rep el missatge del desconegut. Si ens fixam en el cercle vermell, na Chuli no pot fer clic sobre el perfil del desconegut ni tampoc veure'n la foto de perfil. El desconegut té les opcions de privacitat més restrictives.

9. Na Chuli contesta al desconegut i el desconegut rep la seva resposta. Com és obvi, el desconegut pot veure la seva pròpia foto i fer clic sobre el seu propi perfil. I allà veiem, novament, com el desconegut pot fer clic sobre el perfil de na Chuli, veure la seva foto de perfil i enviar-s'hi missatges sense haver sol·licitat amistat (cap dels dos).

10. Si na Chuli intenta cercar al desconegut. Ella sospita qui pot ser, però cercant pel nom no el troba. Ho prova amb la direcció de correu electrònic (que no deixa lloc a dubte, perquè només donarà 1 resultat), però no troba res, perquè el desconegut té les opcions de privacitat més restrictives.


11. Finalment, na Chuli intenta afegir com amistat al desconegut, però no pot, perquè el desconegut té les opcions de privacitat més restrictives.

Probablement si tenim un compte de Facebook ens interessarà que les amistats de les nostres amistats ens puguin trobar, "per si ja ens coneixem (al món real)". A mi, personalment, no m'interessa. Però així i tot, consider que hi ha un bot entre que em vegin les amistats de les meves amistats i un que no té res a veure amb mi ni amb les meves amistats. Però bé, si un vol privacitat... No s'ha de fer un compte de Facebook.

* No tenen perquè aparèixer tots. Si algun dels seus amics ha activat l'opció de privacitat restrictiva corresponent no apareixerà.

diumenge, 7 de juny del 2009

La bellesa del copyleft o el comunisme capitalitzat

Comprenc a La Indústria (els has d'anomenar en majúscules, que sinó els fas sentir ofesos i et poden denunciar per embrutar la seva imatge) quan s'ancora en el seu arcaic model de negoci. Siguem realistes, ells així com estan ja tenen un sistema que els enriqueix, és el més normal del món que vulguin mantenir-lo, que siguin conservadors i no vulguin innovar el més mínim, posat que "si una cosa funciona, no la toquis". Efectivament, són víctimes, però no dels internautes, ni de la pirateria, ni del P2P, ni dels "pendejos electrónicos", sinó de la seva pròpia avarícia i de la seva alienació del consumidor.

El major pecat de La Indústria no és l'avarícia, així com podrien opinar alguns, sinó l'alienació del consumidor. I és que avui no vull parlar d'ètica, sinó d'economia ètica o ètica econòmica. En economia l'avarícia, si s'encamina bé i en dosis adequades, ajuda a l'empresari en la seva finalitat: generar més beneficis. Però, en canvi, si l'empresari s'aliena del consumidor o client, tard o prest sucumbirà a la ruïna. Efectivament, si l'avarícia és tant, però tant gran que cega completament a l'empresari, pot arribar a un punt en què l'empresari s'adoni que és més rendible ignorar les necessitats del consumidor però obligar-lo a consumir, que intentar adaptar el negoci a les necessitats del consumidor per a què aquest consumeixi per decissió lliure pròpia. De fet, això que sona a "compra'm això o et dispar", no és molt llunyà (encara que sigui una metàfora) a certes campanyes publicitàries destinades a que ens sentiguem com delinqüents per exercir els (encara) nostres drets (fins que no canviïn la llei), recordant-nos la "nostra obligació de consumir". Sí, em referia a SI ERES LEGAL, ERES LEGAL (s'ha de posar també en majúscules, ha de quedar clara la serietat amb que me'ls agaf).

Com deia, i encara que soni a discurs barat a favor del liberalisme econòmic tradicional (el capitalisme de tota la vida), l'egoïsme es pot transformar en altruisme (amb interessos per mig, clar). Sí, l'ansietat d'enriquir-se d'uns pot dur a crear productes valorats pels altres (així funciona el món, no?). Aquí és on entra la gran paradoxa: compartir per avarícia.


[No té molt sentit llegir si no veus el vídeo complet :-P]

Com diu en Gerard Leonhard, al vídeo a partir del minut 7:55, en una societat en què hi ha tanta informació a l'aire el que és realment difícil és aconseguir l'atenció d'un potencial consumidor. Si es concentren els esforços en aconseguir aquesta atenció, en agradar, sense posar certes restriccions en la distribució/compartició, es guanyarà un client. La clau està en compartir. Compartir és promocionar. Compartir és arribar a la gent. Compartir no obliga al consumidor a pagar (directament). Compartir genera sentiments positius. No creieu que tot això és tant o més efectiu que una bona campanya de publicitat a la TV? No vos equivoqueu, el senyor que he anomenat al principi, en Gerard Leonhard no és un "hippie marxista" (crec que ho deixa ben clar al vídeo), sinó el director executiu de MediaFuturist.

On vull arribar amb tot això? Enlloc. Estava avorrit i tenia ganes d'escriure incongruències... No, seriosament: a més de tots els beneficis més "visibles" de les llicències Creative Commons pels defensors del "gratis total", volia fer notar que també hi ha una oportunitat enorme, si es sap aprofitar, per La Indústria de fer molts doblers i, de passada, netejar la seva pèssima imatge. Esperem que sàpiguen aprofitar-la o que se'n vagin d'aquest maleït planeta. Estic fart de veure com se'ns acusa de ser pirates per descarregar música i pel·lícules quan ells ROBEN (ho escric en majúscules, perquè és el seu honrat ofici) per cada suport d'emmagatzemament que es compra en aquest país. Obriu els ulls d'una vegada o desapareixeu, noses!

Annex
Suposem una petita empresa amb 30 ordinadors i 1 servidor central on s'hi emmagatzemen les dades corporatives. Suposem que el volum d'informació d'aquesta empresa és de 25 GB i que realitza una còpia de seguretat diària en una cinta DAT que van reutilitzant. Una vegada per setmana es fa, a més, còpia de seguretat en DVD (de 4,38 GB), la qual cosa representen 6 discs DVD. Ens adonam que en un any necessitarem 52 setmanes x 6 DVD/setmana = 312 DVD.

Si bé tots els discs durs, cintes DAT i discs DVD estan gravats pel cànon digital, ens centrarem només en els DVD, que són un consumible. Resulta que, independentment del preu del disc DVD, cadascun està gravat amb 0,44 euros de cànon en concepte de "remuneració compensatòria per còpia privada". Això vol dir que aquesta petita empresa pagarà 312 DVD x 0,44 euros/DVD = 137,28 euros anuals a La Cosa Nostra per realitzar còpia d'unes dades sobres les quals no hi ha remuneració compensatòria que hi valgui perquè EN CAP MOMENT s'ha exercicit una còpia privada d'una obra audiovisual. Si considerau que aquesta aproximació és optimista, ja podeu començar a multiplicar aquests 137,28 euros pel número de petites empreses que volgueu suposar que hi ha en aquest país...