Que valgui la pena: improvisació

Tirar-se per un tobogan que et retorni d'un castell fantàstic. Agafar es primer metro que vegis i davallar a sa primera parada que tengui un nom atractiu, a poder ser un camí reial. Descobrir els racons oblidats de muntanyes properes, sembrades de pomes del dimoni i baixar per un altre camí, botant parets. Fer carreres amb engronsadores a mitjanit. Tirar cotxes muntanya avall perquè parteixin. Mirar concessionaris de cotxes al polígon a les tres de sa matinada. Recuperar aquella música de deejays (els noms dels quals no recorden ni les seves pobres mares) que escoltàvem als nostres quinze anyets i emocionar-mos recordant temps no millors, sinó diferents. Partides de minigolf passades per aigua i trompos davant homes grans que mos coneixen. Timbes de poker amb xupitos a bars de coneguts. Bodes dignes no d'una festa, sinó d'una verbena. Jugar a golf damunt terra roja, vora sembrat, barques, cotxes i vells que no tenen millors feines. Rebre regals de fil groc que serveixen perquè no et perdis de les teves prendes. Fer macarrons amb atún a les sis i mitja des dematí per berenar antes d'anar a dormir en 2x2x1. Conèixer veïnats ciutadans des del sofà des balcó amb senyals lluminosos. Veure peixos volar. I moneies cleptòmanes amb passió pels motorets.