Diari d'un vell inadaptat. Part 1

Encara me'n record de quan era jove com si fos ahir, però han passat ja molts anys i es pocs pèls blancs que em queden en es cap els vaig perdent de deu en deu cada dematí quan em faig sa clenxa (lo que em queda d'ella) antes de sortir a passejar.

Quan érem nins solíem anar a escola perquè ens hi enviaven es de ca nostra. No teníem cap aspiració d'aprendre res, ni sabíem per què ens hi enviaven. Però passàvem es temps des pati jugant a pilla-pilla, a tazos, encalçant ses nines per tocar-los es cul o fent farola en es que rebia sa pilotada a AX2 (versió ràpida de AEIOU, pensada per fer rebre a més gent i més aviat). De vegades hi havia baralles que arremolinaven a grans i petits, tots ells cridant "pelea, pelea, pelea", fins que venia es mestre o sa mestra de torn i els duia a veure es director d'una estirada en es braç. Anar a veure es director de s'escola era lo pitjor que mos podia passar, perquè pentura mos posaria un "expedient" i això era pitjor que sa mateixa mort (perquè quan se moren van al Cel si fan bonda) i si érem molt dolents mos enviarien a un reformatori (i ningú n'havia tornat mai per contar-ho).

Aquests mateixos al·lots que érem, avui seriem considerats conflictius. Uns per abusar sexualment de ses nines, ets altres per mantenir comportaments agressius contra es nostres companys estampant-los amb s'entrecuix contra una farola o se'ns acusaria de bullying. Probablement sa nostra família està vivint un moment dramàtic de ruptura matrimonial, es nostre pare abusa sexualment de noltros o és un maltractador (culpable de violència de gènere) i, ja posats, ens pega també en es fills. Es govern salvaria sa nostra tràgica situació de sa millor manera possible: internant-nos en un centre de menors, tancant en es nostre maltractador pare a sa presó i proporcionant protecció per a víctimes de violència de gènere a sa nostra mare; un per cada vent.

Ja quan érem un poc més grandets, mos varen enviar (tampoc sabem per què; es nostros pares no hi van haver d'anar) a un institut, a estudiar encara més. Quina enveja que ens feien es més grans que tenien 2 o 3 anys més: amb 14 ja havien deixat s'escola i feien feina amb som pare i guanyaven qualque dobler. Allà regnava sa llei des més fort, ningú ho va qüestionar mai, era qüestió de fer es cap viu. Es que eren nous a s'institut sabien que havien de respectar es grans i si l'agafaven amb ells, respondre de sa millor manera possible (qualque dia serien ells es grans). Tanmateix, ningú mai es va suïcidar per fer es soldadet, granar, cantar i ballar "La Macarena" en públic, dur una "L" en permanent al front o rebre un parell de globos d'aigo en bon dematí. Ni tampoc ningú va denunciar a cap alumne, professor o institut. Tot s'arreglava millor o pitjor, més prest o més tard, tots creixíem a base de tocs i desenganys.

Avui dia tot això seria inadmissible en un institut que es valgui. Es requereix pràcticament un exèrcit de terra per controlar es terroristes que tenim per adolescents, que controlen es instituts emparant-se en sa Llei de Menors i maltracten ets indefensos mestres. En ocasions és necessari que acudeixin es pares per acabar lo que es seus fills no han pogut acomplir. Llàstima que sa Llei de Menors no defensi ets adults que l'agafen amb es mestres, en defensa des seus pobres fills, que han estat injustament culpats per tota sa comunitat educativa. Tanmateix, un al·lot de 15 anys fill seu no és possible que hagi pegat foc als cabells d'un altre i haver-ho filmat amb es mòbil per penjar-ho per Internet.

Quan anàvem amb ses motes fèiem totes ses il·legalitats que estaven escrites: no dúiem es casc, fèiem més via de sa que podíem, trucàvem ses motes tant com podíem i fèiem carreres. No mos va passar res perquè aquell mateix déu que va ofegar en un diluvi universal a qui no creia en sa seva moral ens va concedir es do de no morir en un accident de tràfic. També es nostros germans grans podien manar cotxo beguent un 60% més d'alcohol que ara. Tant noltros com ells sabien a lo que mos exposàvem. Sabíem que podíem acabar malament i decidíem lo que trobàvem adequat. No tots van tenir sa nostra sort i varen passar a millor vida.

Ara hi ha més prohibicions que quan érem joves, més restriccions, més límits, més i més grans sancions econòmiques, més possibilitats de perdre es carnet per punts, més radars, més rotondes amb controls de sa Guàrdia Civil. Hi ha molta més seguretat i també més morts. Deu ser culpa des govern. Amb tant poc marge de maniobra per part des conductors, donada sa il·legalitat de tantes conductes considerades perilloses, forçat ha de ser culpa des govern. Fan falta lleis encara més restrictives, més controls d'alcoholèmia i de drogues, més punts de control de velocitat a ses rectes de vies ràpides i autopistes i més sancions per conscienciar-nos de que correm perill. Es govern podria estudiar sa viabilitat de limitar sa conducció a conductors professionals habilitats que ens transportassin amb es nostro vehicle privat (que per suposat compraríem com feim ara), als quals pagàssim un mòdic preu, qualque cosa com un taxista públic d'ús privat i obligatori, com es seguro des propi cotxo.

També me'n record molt bé de quan, encara menors d'edat, mos ficàvem en es xat per xerrar amb desconeguts, segurament molts d'ells adults. Tanmateix només voliem perdre es temps, teníem ben clar que tot allò era fals i fictici, que sa gent deia dois que no diria en persona a un desconegut. A vegades anàvem a canals temàtics, a xerrar d'un tema que ens interessàs i que sa gent controlàs. I qualque pic a dir quatre dois a quatre desconegudes que ni sabríem mai qui eren, si és que realment eren al·lotes, ni tampoc mos importava gran cosa, perquè tampoc les coneixeríem mai. Si volíem lligar anàvem a ses discoteques a fer es ganso, a ses verbenes des pobles o miràvem de fer-mos amb ses ties que, com noltros, anaven a s'institut i no sabien per què.

Com han canviat es temps. Pensar que ara molts joves es passen ets horabaixes xerrant amb es seus amics de classe pes MSN enlloc d'anar a un bar a fer una Coca-Cola (en tot s'horabaixa!), es deixen comentaris fent sa pilota a ses fotos des Fotolog perquè els en deixin en es seu o es fan membres des grup de "Jo dorm dins un llit" en es Facebook (cosa que els durà a conèixer gent amb es seus mateixos interessos) em fa brollar una llàgrima.

Sent tristesa per aquest al·lot que no pot sortir (per un dia que surt i deixa sa Xbox aparcada) de ca seva sense es mòbil, perquè l'ha de menester per poder fer una perduda quan sigui en es portal de ca s'amic (que segurament encara mira vídeos per YouTube), que sinó haurà de tocar es timbre i corr es perill d'haver de xerrar amb sos pares des seu amic (ja li basta haver de veure es seus propis quan surt des quarto per anar pixar, quan ja ha guardat sa partida des Call of Duty de sa PlayStation, que ara ha avorrit sa Xbox).

Tampoc som capaç d'entendre aquesta multitud que quan puja a ses escaleres mecàniques es queda completament immòbil, sense pujar un sol escaló, i per pujar un pis agafa s'ascensor. Pentura l'entendria si després no s'apuntàs a un gimnàs per llevar aquells quilos de més antes que arribi s'estiu, per poder lluir cos a sa platja. Lo més raro de tot és que qualcuns només hi van per emplear sa cinta de córrer, fins i tot es dies que no plou. Llavors els costa arribar a final de mes, perquè entre es gimnàs des fills, ses lletres des cotxo i de sa televisió plana nova, sa hipoteca, sa factura des gas que ha pujat per mos que és hivern i han tengut sa calefacció encesa, es 130 euros de telèfon fixe, es 60 euros des mòbil de cada fill, s'Imagenio i altres coses que ni sé per què serveixen, arriben a pagar pràcticament lo mateix que cobren (si fan tots dos hores extres).

Llavors es pares no tenen temps per estar amb sos nins i se'n van a jugar en es perillós carrer. Menys mal que se'n duen es mòbil, per si els passa qualque cosa i per poder saber on són.