La bellesa del copyleft o el comunisme capitalitzat

Comprenc a La Indústria (els has d'anomenar en majúscules, que sinó els fas sentir ofesos i et poden denunciar per embrutar la seva imatge) quan s'ancora en el seu arcaic model de negoci. Siguem realistes, ells així com estan ja tenen un sistema que els enriqueix, és el més normal del món que vulguin mantenir-lo, que siguin conservadors i no vulguin innovar el més mínim, posat que "si una cosa funciona, no la toquis". Efectivament, són víctimes, però no dels internautes, ni de la pirateria, ni del P2P, ni dels "pendejos electrónicos", sinó de la seva pròpia avarícia i de la seva alienació del consumidor.

El major pecat de La Indústria no és l'avarícia, així com podrien opinar alguns, sinó l'alienació del consumidor. I és que avui no vull parlar d'ètica, sinó d'economia ètica o ètica econòmica. En economia l'avarícia, si s'encamina bé i en dosis adequades, ajuda a l'empresari en la seva finalitat: generar més beneficis. Però, en canvi, si l'empresari s'aliena del consumidor o client, tard o prest sucumbirà a la ruïna. Efectivament, si l'avarícia és tant, però tant gran que cega completament a l'empresari, pot arribar a un punt en què l'empresari s'adoni que és més rendible ignorar les necessitats del consumidor però obligar-lo a consumir, que intentar adaptar el negoci a les necessitats del consumidor per a què aquest consumeixi per decissió lliure pròpia. De fet, això que sona a "compra'm això o et dispar", no és molt llunyà (encara que sigui una metàfora) a certes campanyes publicitàries destinades a que ens sentiguem com delinqüents per exercir els (encara) nostres drets (fins que no canviïn la llei), recordant-nos la "nostra obligació de consumir". Sí, em referia a SI ERES LEGAL, ERES LEGAL (s'ha de posar també en majúscules, ha de quedar clara la serietat amb que me'ls agaf).

Com deia, i encara que soni a discurs barat a favor del liberalisme econòmic tradicional (el capitalisme de tota la vida), l'egoïsme es pot transformar en altruisme (amb interessos per mig, clar). Sí, l'ansietat d'enriquir-se d'uns pot dur a crear productes valorats pels altres (així funciona el món, no?). Aquí és on entra la gran paradoxa: compartir per avarícia.

Balzac.tv: La belleza del copyleft

[No té molt sentit llegir si no veus el vídeo complet :-P]

Com diu en Gerard Leonhard, al vídeo a partir del minut 7:55, en una societat en què hi ha tanta informació a l'aire el que és realment difícil és aconseguir l'atenció d'un potencial consumidor. Si es concentren els esforços en aconseguir aquesta atenció, en agradar, sense posar certes restriccions en la distribució/compartició, es guanyarà un client. La clau està en compartir. Compartir és promocionar. Compartir és arribar a la gent. Compartir no obliga al consumidor a pagar (directament). Compartir genera sentiments positius. No creieu que tot això és tant o més efectiu que una bona campanya de publicitat a la TV? No vos equivoqueu, el senyor que he anomenat al principi, en Gerard Leonhard no és un "hippie marxista" (crec que ho deixa ben clar al vídeo), sinó el director executiu de MediaFuturist.

On vull arribar amb tot això? Enlloc. Estava avorrit i tenia ganes d'escriure incongruències... No, seriosament: a més de tots els beneficis més "visibles" de les llicències Creative Commons pels defensors del "gratis total", volia fer notar que també hi ha una oportunitat enorme, si es sap aprofitar, per La Indústria de fer molts doblers i, de passada, netejar la seva pèssima imatge. Esperem que sàpiguen aprofitar-la o que se'n vagin d'aquest maleït planeta. Estic fart de veure com se'ns acusa de ser pirates per descarregar música i pel·lícules quan ells ROBEN (ho escric en majúscules, perquè és el seu honrat ofici) per cada suport d'emmagatzemament que es compra en aquest país. Obriu els ulls d'una vegada o desapareixeu, noses!

Annex
Suposem una petita empresa amb 30 ordinadors i 1 servidor central on s'hi emmagatzemen les dades corporatives. Suposem que el volum d'informació d'aquesta empresa és de 25 GB i que realitza una còpia de seguretat diària en una cinta DAT que van reutilitzant. Una vegada per setmana es fa, a més, còpia de seguretat en DVD (de 4,38 GB), la qual cosa representen 6 discs DVD. Ens adonam que en un any necessitarem 52 setmanes x 6 DVD/setmana = 312 DVD.

Si bé tots els discs durs, cintes DAT i discs DVD estan gravats pel cànon digital, ens centrarem només en els DVD, que són un consumible. Resulta que, independentment del preu del disc DVD, cadascun està gravat amb 0,44 euros de cànon en concepte de "remuneració compensatòria per còpia privada". Això vol dir que aquesta petita empresa pagarà 312 DVD x 0,44 euros/DVD = 137,28 euros anuals a La Cosa Nostra per realitzar còpia d'unes dades sobres les quals no hi ha remuneració compensatòria que hi valgui perquè EN CAP MOMENT s'ha exercicit una còpia privada d'una obra audiovisual. Si considerau que aquesta aproximació és optimista, ja podeu començar a multiplicar aquests 137,28 euros pel número de petites empreses que volgueu suposar que hi ha en aquest país...