Hem guanyat*

*[Referint-se a les "eleccions 9M"]

Victòria. La democràcia s'ha imposat amb la seva saviesa una vegada més sobre les nostres vides quotidianes perquè així ho hem triat. S'ha obert un nou camí. Un camí de progrés, d'esperança, diàleg i canvi. Un camí que ens durà al millor dels destins.

Es reduirà l'atur.
Els nostres sous augmentaran.
Hi haurà un fort creixement econòmic.
Les pensions seran més altes.
Baixaran els preu de la vivenda i del petroli.
Pagarem menys imposts.
Es reduirà la pobresa amb ajudes a determinats sectors per part del govern.
Millorarà la sanitat pública.
S'invertiran grans sumes en educació, donant més oportunitats als infants.
S'aconseguirà la total igualtat entre l'home i la dona en tots els àmbits.
Es posarà solució als problemes familiars, com la comunicació dels adolescents amb els seus pares i la violència de gènere.
Es salvaran els nins dels pederastes que habiten Internet.
S'aconseguirà una Internet més segura per a tots.
Es defensarà per damunt de tot la llibertat d'expressió.
S'il·legalitzaran tots els partits polítics, fundacions i organitzacions que defensin el terrorisme.
Es mantindrà la unitat d'Espanya, respectant amb igualtat totes i cadascuna de les llengües i cultures.
Es regularà la immigració amb justícia i solidaritat.
No es participarà en guerres il·legals.
Es destinarà l'exèrcit a la realització de tasques humanitàries i solidàries en territoris necessitats.
El terrorisme es desintegrarà sense repercussions polítiques.
El nivell de delinqüència disminuirà.
Es pujaran les penes de presó per als delictes que ho requereixin.
Viurem en una gran nació, orgullosa de sí mateixa, de la qual se'n extrauran grans valors.
Una nació de la qual la resta voldran prendre'n exemple i part.
Una, gran i lliure!

Gràcies. Gràcies per la seva mostra d'afecte en les seves darreres paraules, Senyoreta Televisió. O seria més encertat dir Senyora Televisió? Sí, el tracte de senyoreta només és aplicable a les fadrines. I per educació tractaré a cadascú com es mereix. Idò, la Senyora Televisió fa molts anys que es va casar amb el Senyor Poder. I les nostres ments en són els seus descendents. Com a bons pares han educat les nostres ments tant bé com han sabut. Ens han ensenyat a creure en ells. Ens han ensenyat a distingir el bé i el mal. Perquè ells, millor que ningú, saben què està bé i què està malament. I com a bons educadors ens ho han transmès. Ens han transmès tota una sèrie de valors sagrats, purs, immaculats. I ens han ensenyat a valorar el què tenim. Vivim en un lloc que podria ser millor, però ha estat molt pitjor i no volem que això es repeteixi. Perquè sabem que, encara que hi hagi un caramull de problemes, són poca cosa devora el que tenen a altres països. Pobra gent d'Iraq, Israel i Palestina. Sí, la nostra Senyora té raó: vivim bé. Massa bé. Perquè ja podem aconseguir un nou mòbil de darrera generació si ens passam a contracte per només zero euros. I podrem disfrutar de que ens envegin. Per què sinó voldria aquest telèfon mòbil si ja en tenc un? Clar, clar. El necessit. M'he d'actualitzar. No em vull quedar enrere. I el rentavaixelles de 6 funcions. I el forn de cuina que es neteja tot sol. I aquell nou cotxe amb més espai per a tota la família però amb un toc esportiu que li dóna un cert aire de llibertat. Llibertat. Llibertat... Sabem què vol dir aquesta paraula? Sí, clar. Alguns de nosaltres ho haguérem de definir en un de tants exàmens de "socials" quan teníem no molts més de 15 anys. Evidentment, en aquells exàmens es considerava Espanya com un país democràtic i lliure. Per qui no se'n recordi del concepte acadèmic, la televisió ens refresca la memòria i ho simplifica il·luminant-nos amb la sensació de conduir aquell meravellós cotxe per paisatges meravellosos que mai no visitarem.

Tornant al què m'ocupa, li agrairé novament a Ella (alabada sia) la seva excel·lentíssima feina. Ha aconseguit accentuar encara més una realitat que duim ja molts anys vivint. Ella, com a bona manipuladora que sempre ha estat, argumentarà que la realitat política espanyola es concentra en dos únics partits importants dels quals es mereix dedicar el màxim temps possible en conèixer-ne "les seves respectives visions" (en realitat és un plural?) del panorama de cara a les ja passades eleccions; mentre que la resta, encara que conformen part de la gama de partits elegibles, no tenen un impacte tan gran en el futur d'aquest país. No deu ser que, en tot cas, aprofitant que la opinió pública considera que només hi ha dos partits amb possibilitats d'esser elegits (segons la història ens diu), han decidit centrar-se única i exclusivament en aquests dos partits amb la intenció de donar una sensació de que la resta de partits són encara més insignificants, en quan a vots i en quan a propostes, de tal forma que siguin potenciats aquests dos partits en vots i, per més ironia, en saber-ne els resultats de les eleccions ens pareixi la cosa més natural d'aquest món? Qui és sinó Ella la que ha promogut aquesta campanya electoral de 4 anys sencers? Sí, quatre anys de campanya electoral bipartidista des que aquelles pobres persones innocents foren brutalment assassinades un dia qualsevol, un dia com ahir, avui o demà, en un atemptat terrorista que ha estat emprat per fer més i més propaganda. Una propaganda molt ben estudiada. Una propaganda basada en acusacions mútues, en preguntes basades en arguments infundats i en respostes evasives evocant el passat, sense cap tipus de crítica constructiva cap a la força oposada ni d'autocrítica de cara a ells mateixos.

El que hem vist no han estat debats polítics en els quals es discuteix amb arguments i dades verídiques, amb respostes també argumentades, defensant l'ocorregut i el proposat de cara a un futur. El que sí hem vist no dista molt d'un d'aquests reality show que fan a mitjan dematí "experts en matèria", autodenominats "periodistes", que no fan més que lladrar com cans rabiosos la seva versió de les coses, del que els interessa, sense aprofundir ni defensar-se amb coherència del seu adversari. La diferència entre els nostres estimats "tertulians" i aquests dos grans "polítics" són el volum de la parla i la quantitat de vulgarismes contra la de formalismes que no diuen res i només decoren el discurs. Qui dóna més confiança, qui argumenta que ha pujat l'atur o qui defensa que ha baixat, cadascun amb els seus respectius gràfics "demostrant" la seva versió dels fets? A jo em transmeten la confiança per pensar (i de fet em demostren) que saben emprar un programa informàtic de full de càlcul per fer els gràfics que ells volen.

Hem estat víctimes d'uns falsos debats oportunistes i amb una clara intencionalitat d'enfoc bipartidista en la culminació d'aquesta campanya electoral que, com ja he dit, hem viscut durant quatre llargs anys. La veritat, ens hauria d'importar molt quin dels dos "grans partits" guanyi? Realment algú, que tengui l'edat suficient per haver-ho viscut, ha notat molta diferència entre els mandats d'aquests dos partits que són radicalment oposats? Estic convençut que un d'ells dos és de dretes. Aquest sí té les idees clares. Però l'altre és d'esquerres? No crec que faci falta que un "expert analista en política" em digui que es consideren de centra-dreta i de centre-esquerra, respectivament. Tanmateix, el món ha tornat un paradís tant gran per al capitalisme que la meva opinió serà tatxada d'ultra-radical, se m'acusarà d'haver negociat secretament amb terroristes i, si tengués un partit polític organitzat, seria ràpidament il·legalitzat. I el més important, cada vegada que se m'anomenés se'm faria la corresponent menció d'haver estat relacionat amb dit partit il·legalitzat. El que jo hagi pogut dir o fer no importa, el que sí importa és repetir l'atractiva paraula "il·legalitzat", de tal forma que qualsevol cosa que pugui sortir de la meva boca sigui "il·legalitzada". Mai no ens diran "il·legalitzat per part de'n Gori". El què importa no és que en Gori o en Bernat hagin pogut il·legalitzar-ho; basta que hagi estat il·legalitzat, sigui qui sigui qui ho hagi decidit. Al cap i a la fi, si tots som bondadosos i volem ordre als carrers hauríem de pensar igual, veritat?

Victòria del partit únic PPSOE. La democràcia s'ha imposat (no ha estat democràticament instaurada per tots els individus) amb la seva saviesa una vegada més sobre les nostres vides quotidianes perquè així ens han contat que ho hem triat, però ho han triat els de sempre: els que tenen el poder. I el poder mai no ha estat del poble. Quan més aprop de tenir el poder creiem que estam, més ens han sabut enganar per fer-nos-ho creure. S'ha obert un nou camí que dóna cercles i torna al punt de partida, no és sinó el mateix amb paisatge diferent. Un camí de progrés (cap a una millor economia, tecnologia i benestar materialista; cap a una major esclavitud monetària endeutadora provocada per un consumisme que pretén omplir buits en les relacions socials, una major dependència de tot tipus d'aparells tecnològics i desconnexió sentimental d'amics, parella, família i insensibilitat per a la desgràcia de la resta de persones), d'esperança (promoguda pels enganys dels mitjans de comunicació), diàleg (en el tràfic d'influències entre els poderosos) i canvi (com el de les modes: envant-enrere, envant-enrere, "pitillo"-"campana", latino-reggaeton, 60s-70s, 70s-80s, 80s-90s...). Un camí que ens durà al millor dels destins [Ironia de les promeses polítiques. El votant creu en l'exagerada bondat de la promesa, donant-li a "el millor dels destins" el significat de "el millor per al votant". El polític sempre ha tengut clar que "el millor del destins" és el benestar del propi polític].

«Quan un poble és poderós es necessita una dictadura per a controlar-lo. Quan un poble està baix control i no representa una amenaça (ha perdut el seu poder), és interessant proporcionar-li una democràcia.», kom.