Es cuento de n'Esperança

Això era i no era una al·lota que nomia Esperança, que tenia moltes amigues, però que li agradava recórrer món tota sola. Un bon dia va trobar una casa en ruïnes, feta pols, abandonada. Va trobar que si no havia de fer mal a ningú hi faria d'okupa una temporada.

Just va entrar dins sa casa i la va començar a compondre, a arreglar-la, en es seu gust. Li va pintar ses parets de colorins, hi va penjar quadres abstractes i va omplir-ho tot de fil groc enganxat per ses parets. S'hi sentia tant bé, tant a ca seva, tant natural, que fins i tot ja hi va dur moixos negres i peixos de colors.

Com més temps hi estava, més li agradava. Hi convidava a ses amigues, hi bevien vodkas, lambruscos, Duff, i altres marques rares de cervessa. Feien crêpes, pollastres al curry, pizzes i ensalades de pasta, segons es dia en què es trobaven. Hi sonava sa música que a ella li agradava, des de Sopa de Cabra a Sabina, des de Jarabe de Palo a Duncan Dhu, encara que fossin versionats per Despistaos. S'havia convertit en un lloc ideal, tot eren elefantets roses pegant botets.

Però de cop, sense sols témer-se'n, ja va arribar, amb peus de moix, sense avisar, sense ella voler-ho, ja hi tornava a ser. Ja venia! Una altra vegada! S'acostava! Què és això?! Ja tornava a per ella! Esperançaaaa... Com podia ser allò? Esperançaaaa... Per què? Per què? Per què? Què vos he fet? De cada pic s'hi acostava més! Esperançaaaa... Però per què? Per què? Per... què? Nooo!!!


Desenllaç 1
Cristina: Per què te'n vares anar d'aquella casa si t'agradava tant?
Esperança: Perquè l'amo de sa casa ho va denunciar i va enviar sa policia amb sos cans i sa megafonia. Varen venir amb escopetes i tot. Estaven rabiosos. Em volien empresonar! No hi ha dret. I encara em persegueixen...
Cristina: No és just que el món sigui així. A ses altres cases que has estat ja t'ha passat lo mateix. Aquests amos de cases abandonades són lo pitjor. Esperen a que arreglis lo seu i disfrutis i llavors t'encalcen de per vida.
Esperança: Sí... No faig més que rebre citacions a judici per telèfon i veure cartells amb sa meva cara penjats per sa ciutat de "es cerca aquesta al·lota". Quina poca llibertat que hi ha al món...


Desenllaç 2
Cristina: Per què te'n vares anar d'aquella casa si t'agradava tant?
Esperança: Perquè sa casa estava maleïda o algo. Sense més ni pus vaig començar a sentir veus diguent es meu nom, varen començar a sortir barrots de ses finestres, a caure es quadres i a tremolar tot. Quasi vaig quedar fermada al sofà, perquè també varen sortir com a grillets, però vaig ser més ràpida. I vaig fugir corrent tant aviat com vaig veure que allò es posava negre. Defora hi havia cans rabiosos que em lladraven i em perseguien! I quan vaig haver corregut i ja era un poc enfora vaig veure com ses parets tornaven d'acer i ses portes es tancaven...
Cristina: Què dius? Però si casa està com sempre... Si em vaig enterar de que te'n havies anat perquè, com de costum, vaig entrar i sa porta estava oberta. Dedins tot era tant normal com sempre, només que tu no hi eres... A cada casa que t'agrada que deixes contes una cosa per l'estil...
Esperança: T'ho jur! Aquella casa em volia empresonar i posseir per sempre!