Setembre

Estic, quan menys, sorprès del que he vist aquests darrers dies per Ciutat... Em pensava que això que he presenciat només eren llegendes urbanes que sa gent conta (que li han dit que conten), que no era vera, que era cosa de peli americana o que, si per mala sort pogués ser de qualque manera vera, passava enfora, molt enfora d'aquí, pentura a un altre país o, almenys, a una altra comunitat autònoma molt llunyana no tocada pel sol i mar mediterranis...

Un dilluns qualsevol de finals d'agost
Aquest dilluns passat, en vista que havia passat es dematí per Ciutat i que no tenia "res que fer" fins les 8 del vespre, que era s'hora a sa que comença (vaja horari!) un curset al qual m'he apuntat, i que això de que no tenc "res que fer" és mentida, vaig decidir anar fins a la UIB ses "hores mortes", allà on trobaria electricitat i connexió a Internet, per poder continuar amb ses meves pràctiques d'informàtica que tenen data d'entrega molt propera... A això de primers de setembre...

En vista del gran èxit d'anar en ple agost a les 14:30 a la UIB i trobar, com era d'esperar, tots els meus edificis habituals tancats, vaig provar sort anant cap al Ramon Llull, bressol ("cuna" en mallorquí) de llicenciats en filosofia, filòlegs i altres amics de la biblioteca (i de la festa, per suposat). Ja que no som molt habitual d'aquest lloc, em vaig dirigir, on era d'esperar estàs obert: la biblioteca. Era conscient que cridaria l'atenció just entrar pel fet de dur un portàtil, eina, no desconeguda, però sí estranya de veure per aquells indrets, per a la qual cosa ja anava mentalitzat.

Vaig entrar a la biblioteca, a cosa de les 15:00, cercant únicament un endoll ("enxufe" en mallorquí) on poder connectar el portàtil, una cadira on seure i una porció de taula on tenir el maleït trasto aquest amb tecles. A mesura que avançava i, paral·lelament, era observat pels qui allà estudiaven o, com a mínim, això aparentaven, vaig anar convertint la meva confusió d'entrar a un lloc pràcticament desconegut, en sorpresa, per transformar-la en desig de negar els evidents fets, arribant a ràbia i desesperació, i acabant en impotència. Per uns moments vaig ser víctima de les estadístiques i dels números que el meu limitat cervellet anava traient del que els meus sagnants ulls veien: quantes més taules anava observant, més baixa era la proporció de taules ocupades per persones devora la proporció de taules ocupades per "artilugis".

"Artilugis" amb tot de trets comuns però únics i exclusius, com les persones en si, des d'una col·lecció de quaderns gruixats, a llibres i caramulls de fotocòpies ben ordenades i subratllades amb rotulador "fosfi", passant per manats de fols escampats en totes direccions formant un ventall d'estudi i desordre, fins a un estoig escopint bolígrafs damunt la taula. Això sí, després de veure els aproximadament 100 o 200 llocs d'estudi d'aquella biblioteca, dels quals n'hi devia haver de 30 a 40 ocupats per persones i la resta només per "artilugis", no hi va haver cap guardià que em paregués més xulet, més ofensiu i més insultant que un pobre quadernet de la mida de mig fol A4, que estava allà tot solet, sense sols un bolígraf, ni una goma d'esborrar, amb què protegir-se de la meva ja penetrant i fulminant mirada...

Menys mal de la comprensió dels conserges d'aquell lloc, que varen obrir una aula perquè altres pobres desgraciats que no tenien altre lloc on caure morts d'avorriment acadèmic, com jo, poguéssim fer els nostres "deberes" en condicions, allunyats d'arrogants quadernets i bolígrafs assassins guardians de taules i cadires...


Un dimarts qualsevol de finals d'agost
En vista de s'èxit des dia anterior i que sa meva rutina per aquell dia havia de ser molt pareguda, vaig xerrar amb un conegut, contant-li sa meva pèssima sort des dia anterior, el qual, entre d'altres biblioteques que no tanquen els migdies, em va recordar que existia Sa Riera. Oh! És vera! Sa Riera! Aquell lloc on diuen que sa gent pareix que va més a lligar que a estudiar, que ses ties vesteixen com per anar a Tito's, que en "moments crítics" pre-exàmens obrin fins les tantes de sa matinada... I que també tenien "enxufes"... Pues mira, tot havia de ser cosa d'anar-hi...

Vaig entrar per primera vegada a "sa famosa Riera", lloc el qual mai havia necessitat visitar per estudiar quan toca... Hi havia gent que em contava que per estudiar necessitava anar allà i prendre sucs vitamínics ("sumos de vitamines" en mallorquí) i anar-hi fins les 2 o les 3 de sa matinada... Jo pensava que aquesta gent havia vist massa pelis americanes, que això no era real, que s'ho inventaven i em contaven com experiències pròpies coses que les havien contat que amics de coneguts feien...

Em vaig presentar a Sa Riera amb sa intenció de fer un poquet més de feina de lo meu, que es setembre ja s'acosta, i no estar sense fer res aquelles hores que tenia "buides" s'horabaixa... A cosa de les 15:30 em vaig trobar amb multitud de gent i d'utensilis que no sabia ni per a què servien: estotjos amb almenys 9 o 10 bolígrafs de mínim 6 colors diferents, rotuladors de subratllar de 4 o 5 colors, "tipp-ex" de cinta, multitud de carpetes i arxivadors, gomes d'esborrar i, fins i tot, faristols per estudiar (sí, d'això que empren els músics per aguantar les partitures). I gent, no precisament només s'al·lota que seia davant jo, dopant-se amb Red Bull i altres drogues de disseny...


Recordant...
Recordant haver anat unes deu o quinze vegades a la biblioteca de l'Anselm Turmeda en cinc anys i havent vist gent que MAI, però MAI, no he vist a cap altra banda en tot l'edifici i havent estat espectador d'aquests darrers fets, que anomenaré de la Setmana Tràgica, és a dir, després d'haver creuat la frontera i haver vist aquest món a part, m'adon que encara no he estudiat mai i que crec que ja no hi seré a temps de començar-ho a fer... Déu me'n salvi!